Mitja marató de Brusel·les.

Pensava haver començat aquesta crònica dient: "Aquesta és la crònica d'una mort anunciada".

Les coses no pintaven bé: 10 dies abans de la mitja, em va atacar una tendinitis molt dolorosa en el dit gros del peu que em va fer deixar d'entrenar. Fins el mateix dia abans era dubte, amb dolors encara, però amb els nervis i la motivació que et donen tenir un dorsal i un xip a la mà, el viatge des de Barcelona, i el record de setmanes d'entrenament esperant que arribés aquell dia.

Al final decideixo que un voltaren, i moltes ganes, em poden ajudar a oblidar el mal. I així va ser.

Feia un dia espectacular, per ser octubre a Bèlgica, i bona temperatura. La cursa no és senzilla. Qui deia que Bèlgica era un país pla? El recorregut és un continu "puja-baixa" per les zones més emblemàtiques de la ciutat incloent parcs, carrers d'adoquins (adoquins!) i túnels (túnels!). Unes 5.500 persones participen en la mitja, i al km 14 s'afegeixen els que estaven fent la Marató. Fins al km. 10 vaig amb el meu amic Nacho (a la fotografia amb mi), que em frena i m'empaita a parts iguals. Una amiga catalana (Ingrid) que viu al país s'estrena com a animadora i ens ve a donar suport en català fins a 3 llocs de la cursa.

A partir del km 10 començo a apretar i a adelantar cadàvers, cosa que fa pujar la moral i apretar les dents fins a una triunfal arribada en baixada de 3 kms que culmina a la Grande Place (fotografia).

Objectiu baixar de 2 hores aconseguit (1:56:13). El dit fa mal, sí però en realitat em fa mal cada part del cos excepte l'ànima.

Tota una experiència i una forma especial de fer turisme tot practicant esport. Molt recomanable!