25 de juliol. 6:30h de la matinada. Cel gris però amb previsió de sol. Prenc la bici i em dirigeixo al pàrquing per carregar-la al cotxe. Allà em van saltar tres vèrtebres intentant ficar-la dins, però ho vaig aconseguir. Suat ja i brut de greix de cadena enfilo la ruta cap a Malgrat. Arribo amb prou temps, una hora abans del tret de sortida. Descarregar la bici m'és més fàcil, però em salta una quarta vèrtebra; necessito arribar i deixar-la al meu box. Pensava que era el primer, de seguida veig que no. Tothom fa pinta de professional, però no em deixo acovardir. Recullo el pitrall, la merda de samarreta de cotó (ja la podrien donar tècnica en una ocasió tan especial!) i em dibuixen un 265 al braç amb retolador permanent. Segueixo veient cracks al meu voltant, però jo a la meva. Deixo la bici al meu petit espai i preparo les coses: vambes, tovallola per la sorra dels peus -sóc l'únic-, samarreta masca, casc... I espero. No, ja no; tinc nervis, vaig cap a la sorra i miro l'horitzó. Allà
em sembla, si més no, que és on sura la boia. Que lluny que està, collons! Faig com els d'elit i em fico a l'aigua per testar la braçada, ja em diràs. Celebro que em resulta més fàcil que a la piscina, però quedo horroritzat quan distingeixo una medusa blanca a pocs metres. Ho sabia, n'hi havia d'haver i segur que sortiré amb una per barret. Mentre surto de l'aigua i faig estiraments masques veig que arriba mon germà i la parella. Em comenten que veuen gent molt professional, però que també hi ha de tot i jo m'acosto més als primers (amor de germà...). Entre una cosa i l'altra, l'speaker, una masca dels grans, ens convoca a tots a la sorra per dir-nos quatre coses. Ens esbronca abans de fer res, per si de cas.
Arriba el moment de la veritat. Ens dirigim cap al lloc de sortida enmig d'una polseguera irrespirable. Des del darrere busco mon germà i el saludo per la foto, o potser per dir-li "adéu, germanet".
L'speaker es fot davant, com l'Olivia Newton John a Grease abans de la cursa de cotxes, i diu: preparats, llestos, ja!, i toca el dos abans que no el trepitgin. Jo no corro, vaig, simplement vaig. Em fico a l'aigua i sense adonar-me em trobo enmig d'una simfonia d'hòsties a les quals responc, òbviament. Impossible nedar (tampoc en sé), i dubto que les meduses busquin brega enmig d'aquell vesper. Així que entre hòstia i disculpa me n'adono que estic nedant els últims metres, que la part de la triatló que més m'escagarrinava estava a punt de passar a la història. Gran emoció, i més quan un peu toca fons i veig com el meu cos surt de l'aigua com un autèntic Ulisses.
Ara ja tot m'és igual. La transició la faig lenta, molt lenta, ja que m'asseguro que no quedi cap granet de sorra entre els dits. Aquesta lentitud fa que mon germà pensi que ja estic fent ruta quan passo pel seu costat tot just
a l'inici, i la foto de rigor es perd. El tram de bici, el més dur. Dels 12 quilòmetres potser 4 o 5 són de pujada amb corves
. Avanço alguns participants però no massa. A la baixada una altra simfonia d'hòsties i de punxades, però aquestes per anar massa embalat. Jo frego el meu límit i aconsegueixo arribar al box sa i estalvi. Per fi la meva disciplina, i només quatre quilòmetres! Bé, potser tres, perquè el primer me'l passo preguntant-me que collons li passen a les meves cames. Noto que els quàdriceps són fusta i corro com el Robocop i el Schwarzenneger junts, però a mida que passen els metres retorno a la normalitat. Aquí sí, aquí avanço ben bé uns quaranta altletes i arribo esprintant amb una autèntica satisfacció a la butxaca. Em sento guanyador i, sobretot, viu!
Patata, se finí, ja he complert i aquí tens la prova.
JA TORNEM A SER AQUÍ!!!!
