Tot va començar un diumenge 5 de desembre a les 8:00 del matí desprès d'una guardia semi-mogudeta. 4 masques sortien de Sant Andreu i es dirigien a Marató a fer la Mitja mataró, ai no!!! Era la mitja marató de Mataró, collons com costa dir això....
Tot va ser normal, recollida de dorsals normal, petites incidències de última hora amb un chip normals, buidada de canyeries normals, un guarda-roba normal, retrobament amb 3 masques normal, escalfament normal, última pixadeta normal, estiraments normals, per tant un dia perfecte, amb temperatura perfecte, humitat perfecte i vent perfecte, tot encaminava per ser un dia destinat a la gloria.
Preparats a la sortida esperant el tret de sortida li comento a l’Anxo: “Saps que no el podem seguir? (senyalant al Lluc), ell amb respon amb una afirmació rotunda movent el cap amunt i abaix, “Ho sé”, jo suspiro degut a les sensacions negatives dels últims dies, i es dona el tret de sortida a les 10:00. Una sortida neta sense complicacions amb petites dificultats d’avançar a la gent, seguint l’estela de l’Anxo que inesperadament segueix la del Lluc. Que estem fent???? Hem costa seguir el ritme els primers 3km, però collons, al 3,5km noto com les cames se m’han despertat!!! Adéu Anxo, aquí et quedes!!!, jo vaig a baixar de 1:24!!! Collons em marco un 3:43 al 4km, vaig com una moto!!! Al km 5, 19:30, collons avui o peto o em surto!!!! Doncs això, que al quilòmetre 6 noto per darrera una respiració a la nuca que no m’és familiar i de sobte em noto el isquio com es converteix de cop en un fil de pescar, Ostiaaaa!!! el tio que porto darrera m’ha fotut un “mazazo” en tota la cama, lo fotut és que no porto ni 7km i em noto una mica destrossat, decideixo afluixar, hem passa l’Anxo i em diu “segueix-me!!” i uns collons!!!! Això és insalvable! Li dic que em quedo corrent amb el meu amic, L’Home del Mazo, mentre aquest no para de golpejar-me el isquio. Desprès d’això una rera una altra el molt cabró em va matxacant fins deixar-me sense reserves al meu cos i em veig obligat a caminar per no acabar a la ambulància. Quan començo a caminar veig passar la meva amiga la “Lliga championchip” i la saludo i li dic “fins l’any que ve!!!!, dóna-li records al Tiris!!”.
Que trist és acabar així una cursa, l’últim del masques en arribar, i fins hi tot per darrera del Home del Mazo que a l’arribada em fot un sprint en el que m’acaba de rematar.
Els temps dels Masques:
Lluc: 1:21:21
Anxo: 1:25:46
Juan: 1:33:37
Jordi: 1:35:20
Xale: 1:35:59
3 Comentaris:
Osti!!! Aleix, ets terrestre!!! ;p Ànims, tothom té un dia negre (si vols t'explico la meva gloriosa entrada a boxes, literal, després de la primera volta al Circuit de Catalunya)
Quan un "paio" es visitat per el home del "mazo" al km 6 d´una mitja marató, es veritablement per sentir llàstima d´ell.
EEEEeeeeep que no soc un anonim collons que soc en Bob!!!!1
Publica un comentari a l'entrada