Dues masques (Arantxa i Mak) ens vam decidir a participar. Eren molts els reptes que ens suposava presentar-nos a aquesta prova però en destacaré dos: trencar la barrera psicològica de – “Ui, això de la triatló sembla molt complicat i dur, no ho podré fer mai!” i superar el pas per l’aigua del llac sense morir intoxicades. Sens dubte aquest segon desafiament va ser molt més dur.
La prova va tenir alguns problemes organitzatius propis d’una primera edició en la que no es comptava amb la logística necessària per atendre 240 fèmines inexpertes, com per exemple habilitar un número suficient de lavabos per a noies i dones de tots els grups i condicions.
L’entrega de dorsals va començar mitja hora més tard del previst però tot i així i malgrat el que semblava en un principi, a les 9 en punt es donava la sortida al primer grup de triatletes. L’Arantxa sortia en el 6è grup i la Mak en el 7è, cada sortida espaiada en 1 minut. Els nervis s’anaven accelerant a mida que s’apropava el moment de la sortida. Per sort abans de començar ens trobem el nombrós grup d’animadors que han vingut a donar suport i que destensen una mica el moment, injectant els necessaris ànims previs a la sortida.
La Mak i l'Arantxa abans de començar.
Vista de la primera sortida de triatletes.El pas per l’aigua, que devia fer uns 60cms de profund, d’un color verd-marronós i amb un fort olor a ranci, va ser sortosament més curt del previst: 200m de patiment que vam fer com vam poder, mig caminant, mig nedant a braça, mig practicant crol. Sortir de l’aigua va ser un veritable alleujament però no vam poder evitar pensar - “Ai que això no comença bé...”.
Després d’una transició prou llarga, va començar el circuit de bici. Consistia en 4 voltes de 2km al llarg de la carretera de Sants. No cal dir que el comptatge de les voltes estava totalment supeditat a l’esportivitat de les triatletes, i hem de dir que vam detectar algunes fraudulències. Les dues coincidim en què va ser un rodatge prou fàcil, en el que potser sobrarien els girs de 180º, del que vam sortir il•leses malgrat un petit incident de la Mak amb el cordill de la bamba i el quadre de la bicicleta que no va tenir conseqüències.
Després d’una altra transició que es va fer eterna, començava la part en la que teòricament estàvem més preparades: córrer. Els primers moments van ser molt durs, però els crits de suport de la comitiva van fer una mica més fàcils aquests 2100 m finals de circuit enrevessat on ens esperava una arribada molt aplaudida.
 L'Arantxa corrent |  La Mak corrent |
N’hi haurà més, però per si no n'hi ha, deixo unes fotos pel record!
Mak.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada