Després de molts mesos rebent correus de l’organització avisant-nos i reavisant-nos, el passat dijous i divendres l’expedició masca abandona terres catalanes per conquerir terres basques. Tothom s’havia procurat un vehicle ampli per fer més confortable el trajecte. Tothom menys un, l’últim grup en arribar, autèntics catalans que s’estalvien quatre xavos a costa de la seva salut.
L’arribada a l’hotel, en diferents tandes, fa que el reagrupament tingui lloc l’endemà a l’hora d’esmorzar. Però abans una menció especial a l’hotel: collons quin luxe! Bona tria, Mak i Àfrica.
Dissabte matí: bufet
On érem? Ah, l’esmorzar. Entre varietats gastronòmiques poc comunes a les nostres cases (si més no totes juntes), ens retrobem tots. Comentem el viatge, la primera nit a Donosti(a) i planifiquem el dia. Això vol dir recollida de dorsal i samarreta i dinar al “Rico, rico y con fundamento”.
Concha i Kursaal
Deixem l’hotel i caminem per la ciutat, com un equip de futbol abans del matx. El dia, preciós, fins i tot ens plantejàvem trobar un moment per mullar la Concha, perdó, remullar-nos a la Concha. Fotos i més fotos i, a prop d’una botiga d’un superman amb tofa recollim la bossa del corredor amb tot l’indispensable per l’endemà. Molt ben organitzat, tot, però massa gent... Ens encantem amb samarretes i Powerades i l’Arguiñano ja tenia els plats al forn, així que uns en autobús i altres a pota tornem cap a l’hotel per agafar els cotxes i marxar a 3’ 30’’ el km cap a Zarautz.
Acudits al plat
Per tandes, també, ens reunim al restaurant d’en Karlos. Expectants al manà que ens havien de servir, assistim a una degustació d’un entrant, quatre plats i postres. Particularment no arribo al clímax dels sentits, però reconec que la qualitat-preu és del tot justa.
Ben tips, ens fem la foto als exteriors del restaurant i la païda la fem passejant per la platja. La gent adulta xerra, fa rotets controlats i mira el paisatge; mentrestant el Patata i l’Aleix intenten assaltar un punt de socorrista sense escala i sense èxit.
L’ocàs de Chillida
Acabat el passeig, però amb la mateixa sensació de farciment, es proposa anar a veure els “Peines de Chillida” acaronats per la llum tènue del crepuscle donostiarra. Prenem els cotxes però el cansament fa que alguns tornin cap a l’hotel i altres, com ja avisava el rellotge, vegin les pintes de nit, és a dir, no les vegin.
El panxo li va dir a en pinxo
La nit no podia ser massa llarga però era obligat tastar (com si no haguéssim menjat aquell dia) un pinxo amb un Txakolí. Aquest propòsit sembla compartit per tota la població mundial, repartida per cadascun dels carrers del casc antic. Cada pinxo ingerit és un trofeu, i continuo pensant que quan hi ha set no et poden omplir el got amb 5cl de Txakolí, per molt fresc i escumós que hagi d’estar.
Barça entre llençols
L’endemà hi havia cursa, així que la necessitat de dormir i la possibilitat de veure el Barça per la tele ens suggereix tornar definitivament a l’hotel. Un cop a les habitacions, mentre cadascú està amb les seves històries de les quals no hi ha fotos, el Barça guanya 3 a 1 al Vilareal amb un golàs de Messi, com sempre. Els culés dormim plàcidament, i a qui tant se li en fot el futbol també.
Diumenge: el dia D
Els onze atletes i dos voluntaris matiners (gràcies) esmorzem de nou bufet. Aquest cop escollim bé els aliments; som uns professionals. Encara amb la son a les orelles i amb la previsió meteorològica anunciada per la Ció feta realitat, partim cap a l’estació. “Per què ha de ploure?”, ens preguntem. “Per què fot fred?”, afegim. “Què collons fotem aquí?”, rematem. Amb tot, pugem al tren juntament amb part dels 19.989 corredors restants, i després als autobusos llançaderes cap a Behobia.
La pluja i el fred persistents, i la llarga estona que encara ens queda per endavant ens obliga a rebaixar-nos a la categoria de deixalla humana i ens fem amb unes bosses d’escombraries per cobrir-nos el cos. Moments divertits mentre l’hi trobem les infinites possibilitats. La televisió basca ho recull per uns instants i els masques ja són internacionals.
El relat de la cursa el deixo pel professional: Tiris, proceda.
Gràcies Puta, procedo.
La cursa
Quina cursa! Quina cursa més maca! Tot el que havíem sentit d’ella era més i millor... Com organitzar 20000 persones, com fer que l’espera a la sortida es faci més planera
-esos HEROES DEL SILENCIO sonant a tot drap-, com motivar als corredors a la sortida... El circuit duret –més del que pensàvem- però maco, maco i entretingut. Menció a part al públic, aquí es veu que els bascos són una raça diferent: com es pot omplir 20 qms. de circuit amb gent? Com poden aguantar dues hores sota la pluja animant cada vegada més? INCREÏBLE, públic de Catalunya tenim molt a aprendre!
Pel que fa als masques...
ELS TRES MONGÒLICS –ALEIX, ANXO, PATATA- (1h 26’ 05”). Ni a Donosti, ni a Donosit s’ho poden pendre amb calma i disfrutar... no entraré a analitzar de qui va ser la culpa, de qui va iniciar les hostitilitats, de qui és més mongòlic dels tres... només diré que en el km 6 jo ja vaig veure que allò no acabaria bé i, efectivament, va acabar amb un patata-sprint i un patata-vòmit a Donosti del qual hi ha vídeos que tothom pot analitzar. HISTÒRIC.
JUAN (1h 29’ 05”). Si busqueu al “Google imagenes” la paraula felicitat us sortirà la foto del Juan a l’entrada de la cursa, quin somriure deu meu! Va disfrutar com mai, del circuit, del públic, de la pluja, de les seves pujades... CUÁNDO VOLVEMOS?????
PUTA, TIRIS (1h 29’ 43”). Tot i que no van entrar junts es podria dir que van fer la cursa de forma conjunta, es van anar trobant durant els 20 qms, ara anem una estona juntets, ara t’escapes tu, ara m’escapo jo... en definitiva comportament masca que a tots dos el va anar prou bé per aconseguir baixar de 1h 30’.
TONI (1h 31’ 17”). Patint una mica més del que volia a la segona part de la cursa (esos pinchos del sábado noche...) finalitza la Behobia amb molta dignitat i sense haver decidit encara avui si es treia o no la samarreta de sota.
RONJOL (1h 34’ 42). Tot i un primer intent de seguir els 3 mongòlics, de seguida va decidir que aquell no era el seu ritme; ben fet Ronjol, la Behobia és una cursa per disfrutar-la, no per competir-la.
MISSIS (1h 39’ 34”). De fet ell no va anar a còrrer a Donosti, va anar a lluir samarreta i reivindicar una Catalunya Lliure, crec que ni a les manifestacions independentistes habia cridat amb tanta energia... AUPA CATALUNYA LLIURE!!!!!!
THE SHADOW (l’home abans conegut com a NASCLETE) (1h 41’58”). En paraules de les “suporters”: el masca que pitjor cara portava quan va arribar a la meta. Normal, amb un mes sense entrenar i amb el turmell destroçat, que més voleu? Bé Nasclete, bé...
CHRISTIAN (1h 44’00”). La queixa formal que va presentar a l’arribada (el vam deixar tirat al punt de trobada –HO SENTIM CHRISTIAN-) no va etnterbolir el seu subidón i les bones sensacions que li va deixar la cursa. FELICITATS nano, estem segurs que triomfaras també a la Marató de BCN!.
Menció a part m’agradaria fer als i les “suporters” ells i elles si que es mereixen un premi, ells i elles si que són els veritables triomfadors de la Behobia, aguantar sota la pluja per veure mig segon als masques em deixa sense paraules... GRÀCIES DE TOT COR.
Puta, et retorno el testimoni.
Ofensa al plat
Tot i semblar que la hipotèrmia acabaria espatllant el gran dia, anem ben equivocats. La nostra casa durant dos dies ens lloga la suite perquè ens dutxem i tornem a ser persones, mentre les noies demanen si ens podem quedar a dinar al mateix restaurant de l’hotel.
Festival. Menú inexistent; plats d’una quantitat ofensiva i d’una qualitat pitjor (no tots, és cert); temps d’espera de nivells aeroportuaris, i un pobre cambrer amb el pitjor marron de la seva vida. En definitiva, un desastre del qual deixem constància amb dos fulls de reclamació. Sort del calendari de bombers que ens alegra algunes vistes... Un incident que no treu en cap moment les bones sensacions d’aquest hotel.
A Barcelona hi falta gent
Amb l’anècdota desafortunada del dinar encara en les nostres converses, carreguem bosses, engeguem motors i carretera i manta. Com al principi, uns més còmodes que maharajàs i d’altres deixant-nos la condició de vertebrats al vehicle.
Un gran cap de setmana. Un grup encara millor. Llarga vida als Masques i...
Hurren arte, Behobia!
