
Tots sabem que no hi ha una travessa, cursa, marxa, que sigui fàcil i acabar-la sempre és una incògnita. La travessa Matagalls - Montserrat (Mm), per que no dir-ho, és dura de collons.
El nostre grup el formàvem:
Juan (un corredor molt tranquil, però implacable si intentes “vacilar-lo” o passar-lo de males maneres. Quin patiment pujant el coll de Grua! )
Javi (és la llebre del grup, sempre marcant ritme, fins i tot quan va sol. Amb la nova samarreta semblava Marlon Brando en “Un tranvia Llamado deseo”)
Oscar (incombustible, i “pastillero”. No passaria un control antidopatge en una setmana)
Manolo (un home amb molt coratge, i fort, però amb un punt dèbil. No te l’escoltis mai al Javi!)
Sònia (un toc femení i de “glamour” dins del grup)
Jordi (una calculadora humana, mai s’ha de perdre el ritme de carrera, és vital per assolir objectius!)
A les 16:26 sortíem tots cinc de coll Formic -la Sònia es va afegir al grup més tard, amb molt bon criteri per cert- un pèl nerviosos, i amb moltes ganes de començar, per què feia massa calor per l’època de l’any.
Els primers 14 quilòmetres fins Aiguafreda els varem fer corrents, jo acollonit, no em creia el que passava, i sort del Juan que em va tranquil.litzar:
-Jordi tranquil, això és normal. Però si falten 69 quilòmetres!. Bé, és un bon número.
Cap el quilòmetre 36 el Manolo comença a tenir rampes, i l’ Oscar perd la tarja dels controls. Buf! anem bé!. Això es posa interessant.
A St. Llorenç Savall, fem un “reset”, en tota regla. Entrem a un bar demanem cafès, seiem, i ens canviem de samarretes, pantalons, i mitjons. Ara és quan l’ Oscar i Juan treuen tot l’arsenal de pastilles a sobre de la taula, i la crema de la Sònia és “mano de santo”. Apa! a córrer, que només queden 41 quilòmetres.
Que pot passar més?, doncs baixant de nit per una pista el Javi, fot un crit al Manolo, i aquest del “susto” cau fulminat d’un esquinç al turmell. Això era pel quilòmetre 54. Per acabar-lo de rematar el Javi, amb molta delicadesa i sense cridar, li ordena:
-Manolo, que te parece si trotamos un poco,...
Jo creia que el matava. Juan s’ho mirava, suposo que ja ha vist de tots colors, i la Sonia ja començava a pensar, si ha sigut un error canviar de companys. l’ Oscar més preocupat en no tornar a perdre la nova tarja. I jo que voleu que us digui, tot un espectacle!, només falta que surtin els nans i els caps grossos.
Després de deixar a Manolo, Juan com posseït pel dimoni arrenca a córrer, pujant el coll de Grua, tots callem i sortim disparats darrera d’ell. Quin ritme!, la Mm és de bojos. Un cop tornem a la calma, tan sols queda seguir endavant, però sense baixar el ritme, i ja m’encarrego jo, que això no passi:
-Oscar!, com tenim la mitja?, pregunto.
-Calla, no se lo digas, vete a tomar por..... diu Javi molt emprenyat.
Arribant a Monistrol, i veure les muntanyes de Montserrat molt a prop, les cames tornen a revifar, i com no podia ser d’un altra manera, fem servir la famosa frase lapidària:
-Tonto, l’ últim.
Nota informativa: L’ús dels lavabos públics en el monestir de Montserrat pot comportar un risc potencial per a la salut pública, i no reuneixen unes característiques i condicions higienico-sanitàries adequades. Segons han comunicat les autoritats sanitàries municipals, després de comprovar que a les 6:00 A.M., dos desconeguts es van endinsar als lavabos per rentar-se els peus.
JORDI OROZCO